Si projectem una figura ortogonalment sobre un pla, n'obtindrem una imatge anomenada vista, és a dir, que la projecció coincideix amb la imatge que oferiria la figura suposant que el vèrtex de la projecció coincideix amb el punt de vista. Però això és una convenció, ja que les projeccions ortogonals són cilíndriques (o paral·leles), la qual cosa vol dir que el vèrtex n'és un punt impropi.
Considerem un paral·lelepíped com el de la figura i projectem-lo sobre un pla π paral·lel a una de les seves bases. Si ens l'imaginem vist des de dalt, la seva projecció sobre el pla π coincidirà amb la base. Aquesta vista s'anomena planta de la figura i en el sistema europeu representa la base superior del prisma (al contrari que el sistema americà, que considera la projecció com el reflex de la base que mira el pla π).
La dificultat que ofereixen les projeccions dièdriques són degudes sens dubte a aquesta representació de les tres dimensions d'un objecte fragmentades en dues vistes. Només amb la pràctica es pot arribar a veure o imaginar-se els volums i les formes en 3D representades en dues vistes en 2D.
Ja hem dit que amb una sola projecció o vista la representació és ambigua. És a dir, amb la planta tenim definida les dimensions de la base del prisma però no diem quina és la seva alçada. Per això, per tal de representar la totalitat de les dimensions d'un objecte (amplada, llargada i alçada) necessitarem completar la seva planta amb una altra vista que ens permeti de saber quina és l'alçada de la figura. Així, si la planta és la projecció d'un objecte en un pla horitzontal, les alçades és representen projectades en un pla vertical. La vista que hi representem s'anomena alçat. D'aquesta manera, amb la planta i l'alçat d'un prisma recte, podrem tenir accés a totes les seves dimensions.
